Divendres passat 24 de gener, l’entitat d’estudiants gitanos va organitzar una conferència per a analitzar com les polítiques de memòria democràtica poden aplicar-se a la realitat del poble gitano.
L’acte, que va tenir lloc en el Museu d’Història de Catalunya, va commemorar el primer esment oficial de persones gitanes en la península ibèrica, ara fa sis-cents anys. La jornada va ser una ocasió perfecta per a reflexionar sobre l’origen i la construcció del relat que va portar a la persecució i estigmatització del poble gitano i com, des de les polítiques de memòria democràtica, es poden promoure mesures reparatives.
L’encarregat de dirigir unes paraules inicials al públic va ser Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya. Jordi va expressar que la voluntat de la institució que dirigeix és “posar-se al servei de la conservació de la memòria col·lectiva de la societat catalana, a més de presentar-se com un espai de trobada, debat i reflexió ciutadana”, i va asseverar la intenció de “construir un museu obert a la participació i que també sigui sensible a la reivindicació on tothom es pugui sentir representat”.
Igualment, el director del Museu d’Història de Catalunya va compartir que estan treballant en la producció d’una “exposició d’envergadura que reconegui, valori i faci visible la història i la memòria del poble gitano de manera oberta, diversa i real”. Va informar que aquesta exposició veurà la llum durant el mes de juny i es mantindrà oberta al públic pràcticament un any.
Seguidament, va prendre la paraula Simón Montero, president de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, entitat que va col·laborar amb Rromane Siklǒvne en l’organització d’aquest esdeveniment. Montero va compartir l’oportunitat que ofereix el marc de les polítiques basades en la memòria històrica per a “avançar cap a una societat més justa, inclusiva i lliure de discriminacions”. “Aquests 600 anys no sols han estat temps de dificultats”, va matisar, “també estan plens d’aportacions culturals i d’una resistència que ens defineix com a poble”. “El treball per la memòria, la justícia i la reparació comencen aquí, però no pot quedar únicament en aquest dia”, i va prosseguir, “continuem col·laborant per a garantir un futur en què les nostres joves generacions puguin viure amb dignitat, drets, igualtat i sense barreres”.
Després de la protocol·lària benvinguda, va tenir lloc un col·loqui amb les historiadores Carolina García, directora del departament d’Història Contemporània de la Universitat de Sevilla, i Anna Carballo, doctoranda en el departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. L’objectiu de la taula va ser analitzar la construcció de l’antigitanisme al llarg de la història i, principalment, com va ser la seva evolució durant la dictadura franquista i les petjades que van arribar fins a la democràcia.
García va explicar que l’antigitanisme no va ser específic del franquisme i que el seu origen ha de buscar-se molt abans. D’especial rellevància, per a ella, va ser el paper jugat per la ciència durant el segle XIX, pel rol que va tenir en la “legitimació de determinades identitats professionals que es vinculen a espais que són constructors de l’estat”; i va enumerar “el dret penal punitiu, la medicina preventiva que s’encarregava de la higiene social, i també l’educació, amb discursos pedagògics contra els gitanos”. “Des d’aquests tres estaments, que són constructors d’Estat, es comencen a difondre i replicar missatges contra els gitanos, atribuint-los des d’aquests tres camps una sèrie de qualitats que els convertien automàticament en perillosos i sospitosos”, va aclarir.
A continuació, Carballo va comparar les mesures preses per l’Alemanya nazi i l’Espanya franquista contra la població gitana en els mateixos anys. Encara que a Espanya només va haver-hi una normativa que va fer referència als gitanos en el reglament de la Guàrdia Civil de 1943 instant la vigilància de la població gitana, García va argumentar que tal esment als gitanos ja existia en les regulacions d’aquest cos militar en 1878 i, per tant, la seva actualització en 1943 servia per consolidar “unes pràctiques habituals dins del cos que ha reforçat l’antigitanisme com a tret identitari professional del cos, d’una manera institucionalitzada”.
Totes dues historiadores van situar les coordenades de l’antigitanisme durant la dictadura en la Llei de ‘Vagos i Maleantes’ i el reglament de la Guàrdia Civil, elements, tots dos, que van permetre reprimir a la població gitana.
García també va alertar sobre com l’antigitanisme va traspassar la dictadura i va arribar a la democràcia. “Quan l’Estat i les seves estructures tracten d’adaptar-se a una nova legalitat i a uns nous valors democràtics que exclouen tot aquest tipus de pràctiques, hi ha una explosió d’antigitanisme popular, entre finals dels anys 70 i 95, i es produeixen esclats de violència contra els gitanos en tot l’estat espanyol”, va apuntar.
Carballo va indicar que una altra de les herències del franquisme va ser la segregació racial que va afectar gran part de la població gitana, amb la construcció de barris allunyats del dinamisme econòmic i social de les grans ciutats i que, en l’actualitat, continuen generant marginació, nul·les oportunitats educatives i laborals i la reproducció de prejudicis socials.
Després d’aprofundir en els elements històrics que configuren les desigualtats que afecten actualment el poble gitano, es va donar pas a la segona taula de debat per a analitzar com es poden abordar els reptes de la població gitana mitjançant polítiques de memòria democràtica. En aquesta taula van participar Susana Martínez, diputada del Parlament de Catalunya, Sara Belveida, comissionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona, i Ana Mirga-Kruszelnicka, vicedirectora de l’Institut Romaní Europeu per a les Arts i la Cultura (ERIAC).
Susana Martínez va remarcar la importància de construir polítiques de memòria democràtica que serveixin per a combatre l’antigitanisme, perquè aquestes parteixen “del compromís profund amb els principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició”. “L’antigitanisme d’avui no es pot entendre sense aprofundir en les seves arrels històriques”, i va continuar argumentant que “és necessari continuar obrint aquests capítols de la història, construint un relat inclusiu i visible de la nostra història, per a dignificar al nostre poble”. “És necessari”, va apuntar, “protegir els drets del nostre poble mitjançant un marc normatiu que ens protegeixi d’aquest antigitanisme estructural i sistemàtic que continua avui present i que garanteixi la igualtat d’oportunitats”.
La parlamentària va resumir que les polítiques de memòria democràtica han de servir per a “posar al poble gitano en el lloc que naturalment li correspon si no haguéssim sofert aquesta persecució històrica i injusta”.
Sara Belveida va prendre la paraula per a apuntar que l’àmbit de la memòria ha de ser un espai per a la reparació. “Les polítiques de memòria han de servir per a reparar els danys històrics que hi ha hagut, però no sols des del reconeixement simbòlic, sinó també des de la justícia social”, va matisar, “això implica reconèixer que el poble gitano és una part integral de la nostra història col·lectiva”, va asseverar Belveida.
La comissionada de l’ajuntament de Barcelona va esgrimir la importància de treballar des de l’àmbit de l’educació i la cultura per a fer efectiu el reconeixement al poble gitano. “L’educació és fonamental, integrar la memòria del poble gitano en els plans educatius, o a les biblioteques, serà l’única manera”, va reconèixer, “en què serà possible reconèixer tot el que ha succeït en la història”. “Això no sols contribueix a desmuntar prejudicis”, va matisar, “sinó també a entendre la diversitat cultural que existeix a la ciutat”, va concloure.
En aquesta mateixa línia, l’Ana Mirga va argumentar la necessitat de no actuar exclusivament contra l’antigitanisme des d’un vessant punitiu i sancionador, sinó des de la prevenció. “Hem d’entendre que cal prevenir, no actuar solament quan aparegui alguna manifestació d’antigitanisme, perquè són múltiples i s’estan intensificant”, va aclarir, “el que hem de fer és prevenir”, va insistir Mirga.
“No és només l’espai legal i institucional el que promou l’antigitanisme”, va apuntar “és també l’espai popular i cultural on l’antigitanisme s’ha reproduït al llarg de la història i en l’actualitat”, va argumentar. “Creiem que el treball en els àmbits de l’art, la cultura i la recerca és una eina que pot maximitzar cadascuna de les altres àrees de treball”, va explicar la vicedirectora d’ERIAC.
Per a finalitzar la seva argumentació, Mirga va exposar la idoneïtat de construir infraestructures culturals romanís que serveixin per a construir narratives que desarticulin l’imaginari social antigitano construït històricament. “Quan mirem tot l’espectre de treball amb la població gitana, veiem un munt de projectes, pàgines web i iniciatives puntuals que s’estan fent amb molt bones intencions”. “Però”, va lamentar “no tenim respostes duradores”. Per tant, “creiem que fa falta que siguem presents en tots els espais majoritaris, en els àmbits de la cultura, l’economia, …, però també hem de crear espais propis on nosaltres puguem projectar nous discursos”, va concloure Mirga.
Va finalitzar la jornada amb un enriquidor debat que situa a les polítiques de memòria democràtica com un dels eixos principals en els quals sostenir la lluita per la igualtat d’oportunitats per a la població gitana. La jornada es va emmarcar dins d’un projecte més ampli, de nom ‘Jekhipen’, compartit per diverses entitats romanís de diferents països europeus que promou la generació i l’acompanyament de polítiques basades en els principis de veritat, justícia i reparació.