L’artista catalana va conquistar escenaris de tot el món amb el seu ball genuí i natural.
Divendres passat ens anàvem a dormir amb la ment i el cor posat en una de les artistes gitanes més singulars, La Chunga, una artista que va posar el món als seus peus descalços i bruns, com li agradava pujar-se als escenaris a ballar.
Micaela Flores Amaya va néixer a Marsella en 1937, on els seus pares havien fugit de la guerra. Aviat la seva família va tornar a Barcelona, a una barraca a Montjuïc, on la petita artista va créixer ballant en festes i a les portes de les tavernes amb la il·lusió de guanyar-se la vida.
L’art el portava molt endins, era en ella una herència ancestral que va deixar fluir, no en va la seva cosina era Carmen Amaya. El ball de Micaela era pura intuïció, no havia estat refinat en cap acadèmia, ni ho necessitava, era un ball genuí i veritable forjat en segles de festa.
Era impossible que la jove no cridés l’atenció de propis i estranys. En una actuació al carrer, el pintor Francisco Rebés queda corprès de la seva llum i comença a treballar com a model per a ell. Les llargues i avorrides hores en l’estudi, segons ella mateixa explicava, li van servir per a acostar-se a l’art del llenç i els colors. Després de veure com la model jugava amb els pinzells, el pintor català no va dubtar a fer-li de mentor i introduir-la en els circuits artístics i intel·lectuals de Catalunya. Artistes de la talla de Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí, José Manuel Caballero Bonald, Blas de Otero o Rafael Alberti van admirar al ‘gira-sol bru’, tal com aquest últim la va definir en un poema. Avui segur s’ha pogut retrobar ja amb tots ells a un racó del cel on les estrelles brillen amb més força.
Aquí, la seva carrera va ser meteòrica. Del restaurant Los Caracoles, a Barcelona, va ser contractada per Pastora Imperi per a anar al tablao La Pañoleta, a Palamós, després al Corral de la Moreria, a Madrid, i d’allà directament a Hollywood animada per Ava Gardner, qui no va poder suportar la llum de La Chunga ballant descalça i la va convidar a rodar dues pel·lícules amb ella. Allà, va aprofitar per a actuar a les principals places estatunidenques.
Després del seu retorn triomfal dels Estats Units no van deixar de succeir-se gires i escenaris per tot el món. També va continuar oberta a fer cinema. Va protagonitzar diverses pel·lícules entre les quals destaquen “El último verano”, de Juan Bosch, “De espaldas a la muerte”, de José María Forqué, o “Ley de raza” dirigida pel seu espòs José Luis Gonzalvo.
Les seves anades i vingudes dels escenaris van servir també perquè Micaela ens deixés veure les seves obres en llenç, perquè mai va deixar de canalitzar la seva sensibilitat a través de la pintura. Només pintava a rumiàs, a dones gitanes i brunes, com ella.
El primor,
la gracia de los primores,
como una brisa quebrada
contra el junco de una flor
o un relámpago de flores.
Alada brisa salada.
Brasa viva,
pájaro que ardiendo vuela
lumbre que enviste y se esquiva
como un toro de candela
libre y a la vez cautiva.
Arrebol,
revolera de arreboles,
o un moreno girasol,
farol entre los faroles.
Ya aparece,
ya se escapa, ya se eleva,
ya anochece o amanece
desde el fondo de una cueva.
¡Aire, que la lleva el aire!
¡Aire, que el aire la lleva!