L’estudi analitza l’antigitanisme des d’una perspectiva històrica que permeti el seu plantejament des de polítiques de memòria democràtica.
La memòria històrica és una de les principals eines que permet construir la identitat d’un poble, ja que és la narrativa que entrellaça el passat més recent amb el present i, per tant, ens ajuda a definir-nos. Però, a més, els processos de construcció de memòria històrica i col·lectiva estan permetent endinsar-se en elements del passat que no han estat prou explorats, tampoc compartits per la societat, facilitant que moltes comunitats puguin reivindicar justícia amb el passat i igualtat de drets pel present.
En aquest sentit, la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya ha participat en un projecte europeu orientat a generar coneixement sobre la història de persecució patida durant el franquisme per la població gitana i promoure processos de reconciliació i reparació. El projecte Chachipen –que significa ‘veritat’ en llengua romaní– s’ha desenvolupat durant els dos últims anys a Espanya, Romania, Suècia i Alemanya.
L’objectiu comú en els quatre països ha estat realitzar una anàlisi dels processos de justícia transicional realitzats a Suècia i Alemanya amb les comunitats romanís, i valorar la idoneïtat i possibilitats que aquests processos podrien aportar, en els escenaris polítics de Romania i Espanya, per a posar fi i reparar els danys causats per l’antigitanisme al llarg de la història.
Els investigadors Pedro Casermeiro i Anabel Carballo han dut a terme una recerca en la qual, gràcies al testimoniatge de moltes víctimes del franquisme, han aprofundit en temes com la persecució i fustigació policial, la violència obstètrica o la segregació residencial i escolar. La recerca també recull una sèrie de recomanacions per a abordar, des de les possibilitats que ofereix el desenvolupament legislatiu en l’àmbit de la memòria històrica, problemes actuals heretats d’un passat racista.
La Sala Catalunya de l’Hotel d’Entitats de La Pau acollia, divendres passat a la tarda, la presentació dels principals resultats del projecte de recerca. En la inauguració de l’acte van intervenir Pedro Vargas, gerent de la FAGiC, i Ismael Cortés, doctor en Estudis Internacionals de Pau i Conflictes, i diputat en el Congrés.
Pedro Vargas, en la seva presentació, va emfatitzar el caràcter vertebrador que té per a les societats el desenvolupament de polítiques de memòria. “La realització d’aquesta classe de projectes és essencial ja que els processos de memòria són un component fonamental de la configuració i desenvolupament de totes les societats humanes”, va apuntar Vargas. “El desplegament de la memòria és especialment important en la constitució d’identitats individuals i col·lectives”, i va afirmar que “el seu enorme potencial de cohesió és equiparable a la seva capacitat de generar exclusió, diferència i enfrontament”. Per tot això, va argumentar que “l’impuls de polítiques de memòria s’ha convertit en un deure moral que és indispensable enfortir per a neutralitzar l’oblit i evitar la repetició dels episodis més tràgics de la història”.
Per part seva, Ismael Cortés va apuntar a la poca presència i participació del Poble Gitano en la construcció de la memòria i identitat a les ciutats i al conjunt de l’estat. “Quan es parla de memòria, en termes generals, el Poble Gitano queda desaparegut, com si fos un poble recurrentment sense memòria, fins i tot quan parlem d’una memòria tan present com és la memòria del franquisme o de la Guerra Civil, perquè fins i tot encara tenim persones que han viscut tots dos episodis i que per tant són una font testimonial directa que encara es pot consultar”, va asseverar Cortes.
El diputat també va apuntar que, més enllà de la dictadura, cal analitzar el succeït amb la població gitana en els anys de transició democràtica ja que, segons ell, aquest és un moment clau en la generació de molts barris gueto en els cinturons de les grans ciutats. En referir-se a aquests barris, Cortès indica que “alberguen enormes potencialitats quant a entitat col·lectiva”, però matisa que “també ha resultat en processos de discriminació i aïllament”. “El postfranquisme és un moment en el qual la distància entre gitanos i paios s’acreix. Si veiem els indicadors de subdesenvolupament que tenia la societat en general eren molt semblants als que tenien els gitanos, no a l’alça sinó a la baixa. No obstant això, quan arriba la transició hi ha un sector de la població que avança i hi ha un altre que es queda molt enrere i això té unes causes molt concretes institucionals”, va concloure Cortes.
Els resultats del projecte de recerca Chachipen es van presentar prèviament al Parlament Europeu el mes d’Abril. (D’esquerra a dreta: Pedro Casermeiro, Isabela Mihalache i Carolina García).
“No volem exterminar ni aniquilar als que es diuen gitanos, tan sols eliminar el seu nom i corregir els seus costums”. Pedro Casermeiro iniciava la seva presentació llegint una frase de la pragmàtica antigitana promulgada en 1783, poc després d’alliberar els últims supervivents de l’intent d’extermini sofert per la població gitana a meitat del segle XVIII. L’investigador, a través de la seva exposició, va argumentar que la voluntat de ‘corregir els costums’ de gitanos i gitanes ha estat sempre present en els legisladors, des de la primera de les pragmàtiques antigitanes de 1499 fins a l’actualitat.
“El que perseguien els Reis Catòlics era que els gitanos abandonessin la seva mobilitat i els seus oficis per a integrar-se en les baules més empobrides de la societat com a camperols”, i va continuar, “si ho comparem amb moltes de les polítiques i accions que es duen a terme avui dia amb el Poble Gitano, sembla que la intenció continua sent la mateixa, que siguem treballadors empobrits”, va matisar Casermeiro.
A més de la subjugació laboral i econòmica, l’investigador també va identificar una altra línia de continuïtat present en tot el cos legislatiu referit als gitanos, “la persecució de qualsevol element cultural del Poble Gitano i la falta de reconeixement actual per part de l’Estat”. Casermeiro va indicar que “el reconeixement realitzat pels poders públics es troba implícit en les polítiques que es defineixen”, i va continuar, “en primer lloc es legisla sobre nosaltres en tant que un grup perillós per a la moral de la societat, després en tant que un grup perillós i criminal, i ara les polítiques ens miren com col·lectiu marginal o vulnerable”. I va concloure, “per tant, aquest és el reconeixement que se’ns ofereix”. L’investigador també va apuntar que en l’actualitat s’estan obrint nous enfocaments legislatius, però que el pes continua recaient en la ‘vulnerabilitat social’ de la població gitana.
A continuació, Anabel Carballo va compartir amb el públic els principals elements sobre els quals es va articular la persecució de la població gitana durant la dictadura franquista. La investigadora va explicar que l’auge de l’enfocament criminològic associat a la biologia, que a Alemanya va conduir a l’Holocaust, aquí també va tenir la seva presència mitjançant la Ley de Vagos y Maleantes, una llei promulgada durant la Segona República però que, finalment, va servir com a marc per a la persecució de la població gitana durant el franquisme.
A més de la persecució policial i jurídica de les persones gitanes, Carballo va explicar que l’actual segregació residencial va ser planificada durant la dictadura franquista, ja que va separar a gitanos i no gitanos que, prèviament, vivien junts en els mateixos barris de barraques. La investigadora va explicar que aquesta segregació residencial és una de les principals herències del franquisme, ja que l’actual antigitanisme té la seva major expressió excloent a la població gitana en barris marginals que s’estenen al llarg de tota la geografia estatal.
Per a finalitzar, Carballo va presentar les principals recomanacions de l’estudi realitzat. Entre elles es troben recollir el màxim nombre de testimoniatges possibles sobre víctimes de la dictadura franquista, documentar i recollir testimoniatges sobre els processos que van generar l’actual segregació residencial, definir estadísticament la realitat desigual en els barris segregats, analitzar per què les estratègies nacionals d’inclusió de la població gitana no estan tenint l’impacte esperat i aplicar solucions que han funcionat en altres països per a combatre l’antigitanisme.