La Fundación Secretariado Gitano, al costat de la Fundació ‘La Caixa’ i el Club Roma, van oferir un rigorós espai de debat entorn als reptes als quals han de donar resposta les polítiques interculturals.
Diàlegs per la Interculturalitat és una iniciativa que sorgeix l’any 2018 i s’ha anat consolidant per a donar resposta, a través d’un espai de debat, de diàleg i reflexió, a preguntes relacionades amb quina societat volem i sobre el paper que pot jugar la perspectiva intercultural en la cohesió social i en el nostre desenvolupament com a societat. En les seves set edicions, aquesta iniciativa ha contribuït al fet que es pugui activar un debat públic sobre com s’incorpora la interculturalitat a les diferents esferes de la societat en la qual vivim. Si bé, d’una banda, en la societat actual creixen discursos excloents i es fa visible la por a la pèrdua de valors tradicionals a conseqüència de la diversitat cultural, és també cert que avancem amb passes de gegant cap a la pluralitat i la diversitat, i és aquí on es vol generar un debat que ens ajudi a construir una societat que aposti pel respecte i la Igualtat d’oportunitats i de Drets.
Amb aquestes jornades es proposa entaular un diàleg i un debat sobre la base d’un llenguatge universal de ciutadania, promovent la igualtat de drets i afavorint les relacions interculturals des del respecte i la consideració a les diferents cultures. Una perspectiva intercultural que serveixi també per a contrarestar processos d’exclusió, discriminació, desigualtat i invisibilitat dels grups de cultures minoritàries, com la gitana.
La iniciativa està promoguda pel partenariat format per la Fundación Secretariado Gitano, la Fundació “La Caixa” i el Club de Roma a Barcelona.
Sara Giménez, Presidenta de la Fundación Secretariado Gitano i representant espanyola davant el Comitè Europeu contra el Racisme i la Intolerància del Consell d’Europa, va iniciar les jornades emmarcant la importància d’incorporar la perspectiva gitana a les polítiques interculturals. “Amb aquests Diàlegs l’important és continuar generant espais de convivència intercultural incorporant al debat la presència social d’una minoria històricament assentada a Espanya i a Europa amb identitat cultural pròpia, com el Poble Gitano. Especialment en aquest 2024 volem que Diàlegs per la Interculturalitat sigui el tret de sortida a la commemoració d’una data transcendental en la història del Poble Gitano. El dotze de gener de 2025 es compliran 600 anys de la seva arribada a la Península Ibèrica. Des de llavors i malgrat sis segles d’història compartida, el Poble Gitano sempre ha sofert la desconfiança, persecució i rebuig generalitzat. Així i tot, és impossible imaginar la cultura espanyola sense el component gitano que forma part d’ella. Les situacions de discriminació estructural que encara sofreixen les persones gitanes fan impossible un model de convivència intercultural tal com proposem en aquest espai de debat”, va compartir Giménez.
A les cinc en punt de la tarda, la benvinguda i inauguració va córrer a càrrec de Jaime Lanaspa, Oficina del Club de Roma a Barcelona. Francesc Ventura, Fundació ”La Caixa” i Sara Giménez, Fundació Secretariat Gitano. Unes breus paraules que van obrir aquesta jornada de diàleg i se’ns va convidar a participar activament en elles a través d’una sèrie de taules de debat que van ser una delícia, a vegades, i interessants en unes altres. Per cert, vam poder escoltar les paraules del Papa Francesc que en un vídeo va deixar constància del polièdric d’una Espanya on el gitano i la gitana són part important, substancial i definitòria d’aquesta base social que es diu societat espanyola.
Diàlegs per la Interculturalitat sempre inicia el debat amb una ponència marc per a, després establir un diàleg. En edicions anteriors s’ha comptat amb ponents de la talla de Sami Naïr, politòleg, filòsof i sociòleg francès, Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic i historiador israelià, Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia política i social, Ángeles Solanes, catedràtica de Filosofia del Dret de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Najat el Hachmi, escriptora, filòloga i activista pels drets de les dones, i José Luís Trapero, Major dels Mossos d’Esquadra.
En aquest nou de desembre de 2024 tenim per primera vegada a un gitano com a ponent principal. Francisco Suárez Montaño, dramaturg i director d’escena de setanta-sis anys amb una valuosa trajectòria en el món del teatre, ens va seduir amb una ponència plena de sensibilitat, dotada d’embranzida i energia fent que els assistents entenguessin de la importància d’una construcció històrica pròpia, amb la nostra pròpia veu, del pas i presència del gitano i la gitana a Occident. En paraules del mateix Francisco:
“A hores d’ara, i a la meva edat, continuo preguntant-me: Quina és la nostra veritable història? I sempre, encara que no vulgui contestar-me, em responc: la nostra història és la Història Universal de la Infàmia. Sabem que la història de cada país, ètnia o grup social està condicionada per punts de vista, interpretacions interessades o veritats inventades, i que la paraula historia manca de significat i contingut si no està relacionada amb l’un altre, amb els altres i l’alteritat.”
Una ponència on se’ns va revelar el que tots sospitem. “No existeix la nostra història gitana. Existeix el que uns altres han contat de nosaltres en les seves històries, i sempre des de la mirada de qui ens tem com una nociva invasió d’indesitjables. Per això, no ens va quedar més remei que iniciar una constant dispersió i ocultació de la nostra identitat, propiciats per reiterades persecucions i premeditats genocidis. Durant tres segles consecutius, i sense que els tremolés la mà, es van signar 28 pragmàtiques pels absolutistes Àustries i Borbons. Un assetjament permanent que va acabar promulgant la més adversa i cruel de totes elles: La Gran Batuda contra els gitanos en 1749”, compartia Francisco.
Després de la ponència de Francisco Suárez, serien dos quarts de set de la tarda, van començar a desenvolupar-se els debats on els i les portaveus i el moderador van assumir el repte de dialogar i discutir sobre la interculturalitat. En la taula de diàleg pesava amb contundència els 600 anys d’infausta convivència a Espanya marcada per la marginació, l’odi i la quotidiana mirada de menyspreu cap al gitano i la gitana que enfonsa en la misèria a qualsevol. Algunes de les intervencions en les taules de debat ens posaven en la pista d’aquesta situació de marginalitat i sentiment d’exclusió. D’altra banda, altres persones intervenien opinant que la labor més important que ens queda per fer als gitanos i a les gitanes, i a una societat marcada per la interculturalitat, en una ciutat com Barcelona cruïlla de cultures diferents, és la nostra obligació de crear espais on les diverses identitats vagin ocupant espais cada vegada amb major naturalitat i confiança. Identitats que es canalitzin d’una forma habitual cap a la construcció d’una societat necessitada de co-identitats.
Lita Cabellut, pintora gitana i artista multidisciplinària que treballa amb oli sobre tela, una de les pintores més cotitzades i creatives en el contemporani de l’art que, per motius d’agenda, no va poder assistir personalment al Palau Macaya de Barcelona, va utilitzar el prodigiós streaming que va obrar el miracle de veure-la, escoltar-la i sentir la seva presència. Una conversa amb Sara Giménez per videotrucada en la qual les dues van reflexionar sobre el multiculturalisme i la interculturalitat que és necessària per a gestionar l’amalgama en la qual estem immersos.
Eduardo Manzano, professor de Recerca en l’Institut d’Història del CSIC i professor en la Universitat de St. Andrews al Regne Unit, va fer referència a diversos estudis sociològics concloent que en el conjunt de la societat espanyola es manté de manera molt arrelada una imatge social negativa cap al gitano i la gitana.
Pilar Távora, gitana directora, productora i guionista de cinema, teatre, televisió i flamenc va parlar amb molta passió del Flamenc, de la indubtable creació que el gitano i la gitana van aconseguir incorporar com a gest cultural a la societat espanyola a mitjan segle dinou.
I un excel·lent moderador va ser Josep Ramoneda, periodista i professor de filosofia contemporània en la Universitat entre 1975 i 1990 i actual director de la Escola Europea de d’Humanitats. Va ser l’encarregat de posar principi i fi a la taula de debat amb unes apreciacions i comentaris que donaven sentit i rodonesa a les idees i intervencions que es van donar.
Amb aquests estupends vímets es va tancar la jornada, serien les set quaranta-cinc de la tarda, amb la presència i la paraula d’Ángel Gabilondo, Defensor del Pueblo i, per cert, doctor en Metafísica, es va clausurar aquest espai de trobades, paraula i pensament. Ens va parlar amb molta simpatia sobre el que és “l’altre”, “els altres”, “els nosaltres” i “els ells” en un intent de referenciar filosòficament la dimensió d’aquests conceptes.
Després de les paraules de don Ángel, va ser donya Lela Soto i un excel·lent guitarrista acompanyant qui ens va fer gaudir d’un cant flamenc sobri i sentit, modern i antic, de neta veu i dolçor gitana. La primera lletra que va cantar: “Te lo decía yo, que pronto se acabaría. En la casita de los pobres, poco dura la alegría”.
Crec que no va haver-hi final millor per a aquests Diàlegs per la Interculturalitat que pensar, després ja al carrer, passejant de tornada a casa pel Passeig de Sant Joan, en aquesta lletra. Parlar amb la família i amics del que aquesta lletra continua significant en les nostres vides: un present continu que haurem de canviar tots i totes per a aconseguir que el regne de l’alegria sigui també el lloc, el topos –permeti-se’m el grec a aquestes hores de la pel·lícula- del pobre, del desplaçat, del migrant, i d’un gitano que encara viu en els límits externs de la societat del benestar. Perquè la interculturalitat està sempre en procés de desenvolupament i creació, aquesta és la seva naturalesa, amb l’objectiu que les societats marquin límits al menyspreu, al racisme i a la xenofòbia que inunda i referma la nostra vella i estimada Europa. Uns límits que han de ser superats des de la cultura i l’educació, des de l’art i les escoles en un forçós esforç al qual ens van convidar tots i totes les persones que van intervenir en aquesta jornada, i que van fer passar una tarda estupenda posant-nos en consciència de l’enorme treball que queda per fer com a individus, com a ciutadans i ciutadanes, i des de la Institucions públiques i privades.
Per a anar tancant aquesta crònica vull tornar a escoltar les paraules de Francisco Suárez. Ens deia: “Ara aprofito l’ocasió que se’m brinda per a encoratjar i demanar als gitanos i gitanes que han tingut l’oportunitat d’accedir a una relació més neta amb els altres, pels seus estudis, preparació i vivències, a donar testimoniatge de la nostra història. La història, tots la sabem, es reescriu i tenim a les nostres mans el poder i la voluntat de fer-ho. Deia abans que les històries oficials, moltes d’elles i no poques, estan basades en veritats inventades i en fets convenients. Fem-ho també nosaltres, de la mateixa manera i amb el mateix dret que ells. Contribuïm, amb saviesa i alè, a posar en el mapa de la història la nostra veritat, encara que sigui una veritat inventada. Per a començar només es necessiten dues senzilles coses: crear un format científic-historiogràfic de tot això, i d’altra banda, adonar-nos que la interculturalitat necessita de la nostra aportació perquè els llibres de text arribin a les escoles, instituts i universitats i nostres chavorrillos i chavorrillas puguin dir amb valentia que tenen l’assignatura d’Història Universal dels gitanos i de les gitanes. Endavant!! Crec que ara és el moment. Després de s – i – s – c – e – n – t – s anys a Espanya, i amb la preparació acadèmica de les nostres joves, ja aquesta fruita està madura per a la seva collita.”
Una tarda on la generositat, i la responsabilitat, de la Fundació Secretariat Gitano, el Club Roma de Barcelona i la Fundació “La Caixa” ens van permetre respirar aires afavoridors, vents favorables per al vell viatge per caminar-se que ens porta a tots i a totes a un lloc sempre incert i en permanent construcció.
*Imatge de la Fundació Secretariat Gitano