La Fundació Privada Pere Closa va organitzar una conferència en la Llibreria Byron per tal d’acostar part indispensable de la cultura gitana a la ciutadania de la mà del principal director d’escena gitano.
La Fundació Privada Pere Closa amb el suport de The Nando and Elsa Peretti Foundation han pres la decisió de fer costat incondicionalment a joves gitanes i gitanos, i oferir-los un àgape dolç i suculent, l’educació i la cultura com a mitjà de connectar a la infància i a la joventut amb la realitat del món.
Les paraules de Sebastián Porras Soto, cap de l’àrea de Cultura de la Fundació a l’inici de l’acte van servir d’esperó per a donar principi a un any en què es faran diversos esdeveniments importants que són la punta d’iceberg del treball fet envers aquests nens, nenes i joves. “La nostra àrea vol donar a conèixer la rica i heterogènia cultura gitana, per a així, traslladar una imatge positiva del poble gitano que sigui real i lliure de prejudicis i estereotips. L’acció ‘Cultura Gitana’ s’inscriu en el vessant cultural del projecte per a l’èxit educatiu dels nens, nenes i joves gitanos a Catalunya i per a la difusió de la cultura del poble gitano. L’objectiu és poder escoltar persones gitanes rellevants que ens parlen des d’àmbits culturals diversos, com, per exemple, el teatre. No volem parlar ni d’associacions ni de política. Parlem de cultura gitana. Vam iniciar aquest cicle amb Joaquín López Bustamante, periodista i escriptor, parlant de poesia. I avui, encenem el foc d’aquesta taula braser, per segona vegada”, deia Sebastián.
En aquest dia quatre de desembre comencen aquests actes i esdeveniments per al 2024-2025 amb una conferència a càrrec de Francisco Suárez Montaño, dramaturg i director d’escena amb quaranta-dos espectacles al capdamunt i que amb la seva experiència ens va contar, en la Llibrería Byron al carrer Casanovas de Barcelona, què és la dramatúrgia i el teatre en general i la dramatúrgia gitana en particular. Un home que, sabent, ens va fer entendre que existeix un teatre gitano amb identitat pròpia i llarg recorregut.
“Voldria esbossar aquí, no una història ni una estètica, sinó una proposta inèdita de dramatúrgia que sorgeix quan en la dècada dels setanta, el poeta gitano José Heredia Maya va presentar en els escenaris el seu mític espectacle Camelamos Naquerar, febrer del 76, líric i reivindicatiu, que ho va convertir en un home de teatre, quan Salvador Távora va estrenar el seu Quejío (estrenat el 15 de febrer de 1972), reivindicatiu i tràgic. Tots dos van sorprendre a propis i estranys, utilitzant per primera vegada i d’una forma originalíssima el llenguatge del flamenc, és a dir, el cant, el ball i la guitarra com a assumpte teatral. Van aconseguir establir les bases d’una nova dramatúrgia universal basada en el poderosíssim art flamenc com a estructura dramàtica. I recordar també Oratorio de Juan Bernabé, estrenat en Lebrija en 1969 qui va inaugurar aquesta experiència de l’andalús i el flamenc com a bases d’un teatre avantguardista i rebel”, ens explicava Francisco, i continuava dient “ells tres van ser els artífexs d’una fórmula acabada, no tancada, basada fonamentalment en les estructures primitives i cerimonials dels tràgics grecs. Aquesta fórmula triada va ser el gènere tràgic. L’assumpte: el destí; el destí dels gitanos i el dels andalusos, convergent en la seva experiència vital de segles de por i marginació. I el flamenc, marginal i tràgic per si mateix, els va venir com a anell al dit. El flamenc i la tragèdia amb els seus herois marcats per l’infortuni, manifestant en els seus cants lírics i danses rituals van definir tal ajust. Es recorda com vibrava el públic davant aquell torrent d’emoció i de bellesa i com l’avantguarda estètica d’aquell llavors els va fer seus. Aquelles cerimònies flamenques cantades i ballades van ser capaces de fer reconèixer i de recuperar la memòria col·lectiva, i van suposar el retrobament amb el teatre sagrat i amb el teatre polític en uns anys on els homes i les dones buscaven, entusiastes i dolgudes, la seva llibertat perduda.”
De Juan Bernabé ens va recordar les seves posades en escena: “Oratori” (1969) “Novembre i una mica d’herba” i “El raspall de dents”.
De Salvador Távora, grup de teatre La Quadra de Sevilla: “Quejío” (1972) “Andalusia Amarga”, “Nanas d’espines”, “Pell de toro”, “Les Bacants”, “Espígol”, “Crònica d’una mort anunciada”, “Identitats”, “Carmen, òpera andalusa de cornetes i tambors”.
De don José Heredia Maya: “Camelamos Naquerar” (1976) “Macama Jonda” (1983) “Sueño terral” i “Un gitano de ley” (1997).
L’acte es va obrir amb la guitarra de Falete tocant unes malaguenyes, i va acabar la tarda amb una soleá gitana, a les mans delicades d’un caló, mentre Francisco recitava, a compàs, el “Romance de la Guardia Civil Española” de Federico.
L’aportació de Francisco Suárez a aquesta nova dramatúrgia és la d’haver continuat desenvolupant aquesta proposta d’una forma permanent en la seva extensa trajectòria teatral, ajustant-la al seu propi estil, i contribuint al fet que aquest llenguatge original, aquesta dramatúrgia gitana s’homologués com a part legítima del patrimoni teatral contemporani. De com pren de la tragèdia grega l’estructura formal per a portar aquesta dramatúrgia gitana a escena. I de com, amb la seva tasca, consolida aquesta dramatúrgia dins del cànon teatral a Espanya i a Europa.
Persecución, espectacle basat en el disc homònim del gran cantaor flamenc Juan Peña El Lebrijano i textos de Félix Grande, estrenat a Sevilla en 1979. Medea recol·locada al Jerez de la Frontera. Amargo, a partir de Federico García Lorca, sempre Lorca. Las Furias, Memoria del cobre i Plaza Alta. Orestes en Lisboa, Romancero Gitano i Ítaca, aquests tres últims espectacles basats en Èsquil, Lorca i Homer. Són els espectacles d’aquest home de teatre on es tracten obertament els temis gitanos.
“En escena, qualsevol detall humà és elevat a gest universal; la importància de l’escena fa que les idees, les emocions, les reflexions, els conflictes de l’ésser humà transcendeixin a una comunicació directa entre iguals. El teatre neix d’aquest esbrinament democràtic, i convé no oblidar que tot el que apareix en l’escena passa de ser aparició veraç i sincera de motius individuals a convertir-se en causes universals. La intenció d’Èsquil, de Calderón, de Bertolt Brecht, de Ibsen o de Shakespeare, en presentar-nos als seus desvalguts personatges, és la de qui coneix a l’home i a la dona prou com per a somiar a modelar, des de l’amor, la severa naturalesa humana. El teatre aglutina tota mirada individual i esbiaixada, com pot ser la gitana, com la japonesa o com la finlandesa, per a fer-la profunda i elevada observació de l’ànima humana. El teatre no pren ostatges. Crea, en tots els casos, consciència i saviesa, coneixement de l’home per i per a l’home. El teatre gitano és el que amb uns codis particulars -el flamenc, el món gitano, la qüestió gitana- reflexiona amb el present per a aconseguir una projecció plena en el món a través dels universals: la llibertat i l’abús, la justícia i l’abús, la democràcia i la dictadura, la igualtat i la desigualtat social, i l’amor com a matèria vital”.
“La tragèdia grega i el flamenc pertanyen indiscutiblement a la nostra cultura occidental i aquestes dues arts convergint van ser l’eix de la creació d’una dramatúrgia gitana que va suposar poder mostrar sobre l’escenari uns esdeveniments i temes desconeguts per al gran públic, reclosos fins llavors en l’àmbit familiar gitano. Aquesta dramatúrgia va possibilitar que es fessin visibles a través del llenguatge universal del teatre una cultura vivent i deutora dels petits i grans problemes de l’ànima humana. L’home i el seu destí, l’home que pregunta i no obté respostes; el gitano i el seu destí en el secret d’una societat on no acaba de trobar la sortida, com Teseu en el Laberint.”