La novel·la tracta de la vida d’una gitana adolescent que cerca i troba en la mar la metàfora de la seva llibertat. Un mosaic de vides creuades en un context social de por, ignorància i repressió.
Francisco Suárez va presentar la novel·la el passat 16 de gener en la Llibreria Alibiri de la capital catalana acompanyat per Carme Portaceli, directora del Teatre Nacional de Catalunya, i per Abel Folk, actor de teatre, cinema i televisió. En la presentació, l’escriptor va parlar de les claus de la seva novel·la, del procés de creació i de com se sent amb la seva primera obra literària ja en les prestatgeries de les llibreries i en diverses plataformes de compra en internet.
Francisco Suárez Montaño (Santa Marta dels Fangs, Badajoz 1948) es va mostrar satisfet i tranquil, com si no fos ell qui hagués escrit la novel·la. Així compartia amb el públic l’ardu procés d’escriptura. “Avui he vingut a parlar del meu llibre encara que haig de confessar-vos que no l’he escrit jo. Un dia de gener al matí primerenc, desdejunant xurros amb xocolata en La Xurreria Laietana, a la Via Laietana de Barcelona, en anar a pagar la consumició, un senyor d’uns cinquanta anys, alt, elegant i d’ulls fulgents, em va convidar. Li ho vaig agrair. Al carrer, fumant-nos un cigarret, es va dirigir a mi. Et conec. He vist algunes funcions teves en el Teatre Espanyol de Madrid i em van agradar molt. I sé que has començat a escriure una novel·la, però que portes un temps bloquejat sense saber per on tirar. Això us ocorre a principiants com tu que teniu la metxa curta quan esclafiu a escriure. M’agradaria ajudar-te perquè tens talent. A més d’un conec que s’ha quedat estancat i d’aquí no ha sortit. Amb mi, això no et passarà. Ho he fet en moltes ocasions i des de fa segles. Vaig ajudar a Goethe a escriure el Faust. No recordo si em vaig quedar de pedra o em vaig posar a tremolar. L’endemà ens vam posar a la feina i en dos mesos estava acabada la novel·la. Em va enlluernar, em va seduir i em va posseir. El resultat és una novel·la endimoniada, on el meu talent de res va servir i la meva ànima, des de llavors, no em pertany. Tot el relat està marcat per ell. No em va deixar ficar cullerada en cap moment. Finalitzat el tracte, va desaparèixer com s’evapora un núvol. Vaig anar a buscar-ho a la xurreria diverses vegades i ja ningú ho havia tornat a veure. Li estaré sempre agraït.”
Suárez també va parlar del moment en què sorgeix la necessitat d’escriure-la. “Quan ens van tancar el Teatre Espanyol de Madrid al principi de la pandèmia feia només cinc dies que havíem estrenat un espectacle, crec, bell, ‘Diálogo del Amargo’. En tornar a la casa de Badajoz amb la meva dona, em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig saber que tenia que treure fora tot el dolor i la ràbia d’aquella vivència tan cruel”. Va continuar explicant que la seva dona li va relatar, feia ja molts anys, una embolicada història d’amor que va tenir lloc a Portugal, una història que, a la fi, es va convertir en “el detonant o la primera idea d’una possible novel·la”. “És una part substancial del llibre, la resta són els personatges que van col·locant aquest amor amb el pretext de contar la història social, política, moral, religiosa i econòmica de dos països com són Espanya i Portugal en els anys que van des del cinquanta al setanta del segle passat. La Portugal salazarista i l’Espanya negra franquista. Aquest és l’ambient on viuen i estan aquests dos personatges amb totes les pors i temors a poder estimar-se”, va explicar Suárez.
L’autor va revelar que l’escriptura de la novel·la va ser terapèutica, ajudant-lo a processar la frustració causada per la cancel·lació de la seva última obra degut a la pandèmia. “Aquesta impossibilitat d’amor entre els personatges em va portar a treure en l’escriptura la meva ràbia i impotència de no poder continuar amb l’espectacle a Madrid. Aquest dolor m’ho va treure la novel·la, m’he sentit lliure de dir tot el que em va donar la gana, no vaig tenir absolutament res, gens de pudor per a expressar. I és cert que és un llibre desenfrenat, a vegades fins i tot violent. I és, a més, un llibre endimoniat…”
Després de la intervenció del protagonista de la tarda, Carme Portaceli es va referir així a la novel·la. “En ella es respira el cinisme i la hipocresia d’una època de la història d’Espanya i Portugal dominada espiritual i totalitàriament per l’Església Catòlica Apostòlica i Romana que venç i frustra tota possibilitat de llibertat als éssers que la van viure; dones i homes que són turmentats per una falsedat i beateria que impedeix l’assoliment d’una societat més lliure i sana. D’unes vides truncades per la por de ser lliures”, i va prosseguir ressaltant que “en la novel·la, trobem la lluita permanent dels personatges per trobar aquesta llibertat en una època fosca plena de llops.”
Carme va concloure la seva intervenció llegint el capítol quatre de ‘El mar de Tánger’, un capítol que va confessar ser “una delícia” per a ella.
Abel Folk, lector impenitent, va compartir amb el públic que la novel·la “és realment original. Trobar llibres que no se semblin a res és difícil i és molt gustós. Quan una perla et treu de les narratives més o menys convencionals et serveix de gran estímul i et dona una enorme energia”, i va confessar “això m’ha passat amb aquest llibre”. L’actor català va continuar explicant que la novel·la li va desconcertar en els seus primers compassos “perquè és una novel·la que no es conta fins molt més endavant, però que a partir de les primeres cinquanta pàgines és absolutament absorbent. I és, a més, molt desconcertant perquè jo no sé si he llegit mai res que tingui la capacitat de barrejar un coneixement cultural tan bast i alhora sigui d’un gamberrisme tan evident, divertit i agut”.
Igual que Carme, Folk també va compartir la lectura d’un dels capítols de la novel·la, el trenta. I va prosseguir el mateix autor, Francisco, llegint el capítol vint-i-un del llibre.
Després, Suárez va convidar a María del Carmen Laso Silva, la seva esposa, de setanta-sis anys d’edat a cantar un fado portuguès meravellós. Fado que apareix en la novel·la. ‘Procuro e nao te encontro’. Gitano i delicat en la veu d’una gitana portuguesa que és pura dolçor i afinació.
La tarda va acabar amb somriures de l’autor, mentre signava exemplars als amics i amigues, al costat del seu net Omar que no va deixar de comptar els llibres que es van vendre.
Francisco Suárez és un director d’escena i dramaturg, amb quaranta-tres espectacles estrenats en els grans teatres d’Espanya i Europa. És un gitano que aporta en els seus treballs escènics, des d’una mirada gitana, el dilema entre autoritat i llibertat, conflicte etern. “Allà on hi hagi un home subjugat estarà l’art i concretament el teatre per a denunciar aquest abús”. En tota la seva trajectòria artística reapareix el relat de la injustícia com a pols intel·lectual a favor dels perdedors. Actualment prepara una segona novel·la autobiogràfica.