Principis dels anys 60. Recordo nítidament un bar petitó situat en l’antiga avinguda Garcia Morato de Barcelona. Tenia una particularitat. El seu amo, llatí d’origen, havia portat un munt de discos de salsa per a la seva vella gramola. Eren discos molt antics que avui han de tenir un valor incalculable. Veritables joies musicals. Recordo fer campana a l’escola per a anar a escoltar una vegada i una altra aquests discos. Moltes vegades em trobava amb gitanos majors que jo que eren allà de tabola, Peret, Els Amaya, Chacho, Moncho i gairebé tothom qui va acabar fent rumba.
Prestàvem molta atenció a aquells discos, molts eren ja pràcticament inaudibles pel desgast que tenien, però eren veritables joies. Aquell bar va marcar la història de la rumba catalana, perquè tots ens vam inspirar en la música que allà escoltàvem.
La salsa, igual que la rumba, són estils urbans, carregats de sabor i ritmes, de barri i de festa. Són estils que han fluït amb el pas dels anys i dels artistes i intèrprets, que han fet vibrar a rics i a pobres, a alts i a baixets, a blancs i negres, sense distinció. Músiques per a celebrar que tots som iguals.
Com molts ritmes del Carib, la salsa també ens va arribar per vaixell, els vaixells de mariners que atracaven a Barcelona i que arribaven des dels Estats Units. Aquests mariners regalaven els seus discos als regents dels bars per escoltar la seva música mentre prenien una copa. I un d’aquests bars on sonava la salsa abans que en cap lloc era el bar Tequila del carrer Escudillers. Era un bar per a adults (segur que entenen l’expressió) i el discjòquei m’amagava a la cabina on punxava per si apareixia la policia. Molts fèiem lo impossible per escoltar aquella música.
La música del Carib ja va ser present en l’enllumenament de la rumba catalana, però la salsa es va convertir en el mirall més colorit on la rumba podia mirar-se per a créixer. Tots els rumbers hem tingut i tenim en aquest estil una font d’inspiració. I aquesta admiració és recíproca. Recordo el meu primer viatge a Cuba, quan allà van escoltar el nostre ventilador a la guitarra van quedar sorpresos.
Retornant a Barcelona, dues figures van ser clau perquè la salsa i la rumba es germanessin per sempre. Mayito Fernández i Josep ‘Papa’ Cunill, dos pianistes, un cubà i salsero i l’altre català i jazzero. Tots dos van tocar amb els rumbers del moment, donant un so molt llatí a totes les produccions de rumba catalana. Mayito va acabar definitivament fusionant el seu piano amb la rumba a l’orquestra ‘Salsa Gitana’. En ella, la salsa i la rumba sonaven sense semblar ser paraules diferents. Era fusió pura, Barcelona, ‘gitanitos i morenos’. Van acompanyar al piano de Mayito artistes com Ricardo Batista ‘Tarragona’, Antonio Vázquez ‘el Nabo’, Enric ‘de la Xina’, Manolo González ‘Patata’, Antonio Jiménez ‘Burris’, Alfonso Jiménez, Juanito Batista, Rafael Hidalgo ‘Chamo’ o Xavier García entre d’altres.
La fórmula va tenir èxit. El seu so aviat es va convertir en una gran referència per a altres bandes musicals que es van apuntar a l’equació llatina i gitana. Així van sorgir orquestras com Pernil Latino o la Orquestra Marisol.
Avui la salsa i la rumba segueixen ja camins separats, però ambdues estan destinades a creuar-se en un altre moment i fer vibrar a la ciutat de Barcelona i al món sencer amb el seu so.